Va ser En Claudi Planàs el personatge cridat a succeir la generació de pioners ferroviaris que havien posat en marxa diversos ferrocarrils del Principat i a consolidar sota una única direcció el fruit de tants esforços, amb la qual cosa va aconseguir la constitució d’una gran i fonamental xarxa ferroviària que arribaria a comptar-se entre les primeres d’Espanya. I tot això -a diferència de la resta de grans companyies del moment- amb capitals i esforços autòctons.
Del primer de què va agafar el relleu va ser del seu propi pare -En Francesc Planàs Molist-, impulsor de la Cia. dels Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona. Aviat es va configurar com el nou home fort d’aquella Cia. que, nascuda modestament, lluitava amb força per a connectar la populosa i industrial Barcelona amb l’interior peninsular. La seva intel·ligència, la seva entrega i la seva capacitat li van permetre vèncer els reiterats obstacles amb els quals hauria de trobar-se. Les conseqüències de la fallida del constructor de la línia, de la crisi financera de 1866 o de la tercera guerra carlina, van ser superades sota la direcció d’un home incansable acostumat a la lluita que, malgrat tanta adversitat, va aconseguir convertir la Cia. en un referent per a la resta de les de Catalunya.
Però, el reconeixement de la seva capacitat aviat va assolir una nova dimensió. Després d’anys de problemes i fracassos en l’intent d’establir la connexió ferroviària amb França, i quan les esperances semblaven desaparèixer, va ser la clara visió i l’audàcia d’En Claudi la que va aconseguir desbloquejar la situació. Mitjançant la fusió de la seva Cia. amb la dels F.F.C.C. de Barcelona a França per Figueres i el rescat de la concessió la línia fins a la frontera, es va obrir un nou camí per a l’enllaç entre França i Espanya, a través de l’extrem oriental dels Pirineus. Naixia així la Cia. dels F.F.C.C. de Tarragona a Barcelona i França, el Consell d’Administració de la qual -constituït pels anteriors consellers de les companyies fusionades- no va tenir el més mínim dubte sobre qui havia de regir una Cia. el primer repte de la qual era -ni més ni menys- el d’establir l’esperat enllaç internacional, tantes vegades ajornat. Nomenat En Claudi com a director-gerent, va imprimir impuls tan gran a les obres de construcció que en tan sols dos anys va aconseguir fer realitat la desitjada connexió. El 20 de gener de 1878, es va inaugurar la línia fins a la frontera amb França, i així es va fer realitat el segon enllaç internacional espanyol, aquesta vegada pels Pirineus Orientals.
Destijós el Consell de la Cia. de tributar el degut reconeixement a la seva tasca, va celebrar una sessió especial el 25 de gener següent. En nom seu, manifestava En Mariano Parellada que havien estat “extraordinarios los servicios que había prestado a la Compañía el señor director-gerente hasta el día en que merced a sus constantes esfuerzos de inteligencia, previsión y perseverancia la locomotora ha podido llegar a enlazarse en la frontera con la red de todos los ferrocarriles europeos”. Després de demanar per a ell “el más cordial y entusiasta voto de gracias”, sol.licitava que es trametés al Sr. Planàs una còpia íntegra de l’acta “para que se sirviese conservar este sencillo pero glorioso recuerdo de la gratitud que le debían la compañía y el país por su gran obra, y de la alta estimación y amistad que merecía de sus compañeros que se honraban con merecer a su vez la suya”. No content amb això i a proposta de En Robert Robert, el Consell va acordar que quan estigués construïda la nova estació de la Cia. a Barcelona, es fixés en el saló de sessions “una lápida conmemorativa del enlace de nuestra red con la de la Compañía de los Ferrocarriles del Midi, dedicada al señor don Claudio Planás y Armet, para que conste en todo tiempo que a su genio y constancia se debe principalmente la realización de esta esperanza del país”.
Al llarg dels anys següents En Claudi es va lliurar sense descans a la direcció diària de la Cia. El pròxim pas d’importància va ser el d’aconseguir l’enllaç a Barcelona de les seves línies de Tarragona amb les de Girona. Després de vèncer -novament- tota mena de dificultats, va aconseguir que el 20 d’octubre de 1882 entrés en servei el ramal de connexió per mitjà de la rasa del carrer d’Aragó. Europa restava unida -sense interrupció i pel bell mig de la ciutat comtal- a la resta d’Espanya.
No obstant això, en el seu permanent intent per situar la Cia. en les més altes cotes, En Claudi no va deixar d’estudiar una sola possibilitat d’ampliar la xarxa, bé mitjançant l’absorció de línies -com les de la Cia. dels F.F.C.C. Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona- o per mitjà del plantejament de ramals -a Banyoles, a Igualada i Balaguer, etc. Així i tot, el gran projecte que En Claudi va decidir engegar, va ser sens dubte el d’una segona connexió -molt més curta que la de Manresa i Lleida- amb la capital de l’Aragó. Van ser precisament les dificultats financeres derivades dels costos elevats de construcció d’aquesta línia i de la impossibilitat de realitzar al mercat barceloní el capital necessari per prosseguir-la, el que -en uns moments de crisi que comportava la caiguda de rendiments de la totalitat de les empreses- portaria a haver de pactar la integració de la xarxa dins la de la Cia. de Madrid a Saragossa i a Alacant.
En el lloable intent de creació d’aquest gran eix integrador amb el mercat interior espanyol -del qual també formava part la línia de Valladolid a Ariza i pel qual es preveia un flux permanent, tant de farines i cereals com de productes manufacturats- hi va deixar la Cia. la seva pròpia existència. Ja no seria possible -com s’havia somiat- poder veure durant anys aquells trens lluïnt orgullosos les sigles T.B.F. mentre recorrien incessants les nobles terres de Castella.
Però com si es tractés d’una prolongació en el temps, va ser precisament un dels homes d’En Claudi, el Sr. Eduard Maristany Gibert -net d’En Manel Gibert, president al seu dia de la Cia. del F.C. de Mataró-, el cridat a dirigir la que havia de prendre possessió de tot allò amb tant d’esforç construït i tan dolorosament entregat. En ell havia sabut veure en Claudi, des del primer moment, la seva indiscutible vàlua. Posat al capdavant de les obres de construcció de la línia de Casp i del difícil túnel que havia d’obrir-se, va rebre per la seva perforació -obra mestra d’enginyeria- el títol de marquès de l’Argentera. Amb els anys i després de la seva responsabilitat al capdavant de l’anomenada Xarxa Catalana, va arribar a fer-se càrrec de la Direcció General de la Cia. dels F.F.C.C. de Madrid a Saragossa i a Alacant.
Havia desaparegut la Cia. però restava la seva obra. L’obra -fonamentalment- de la visió, l’entrega i la capacitat d’un home. Un català insigne. Un home íntegre, decidit i generós. Enèrgic i inflexible quan calia, però disposat sempre a tota justa concessió (des de l’entrega de terrenys per al cementiri de Port Bou o la construcció de la seva església, fins a la rebaixa o la gratuïtat en el passatge per a pobres i malalts). Un home que després de la vinculació ferroviària del seu pare i ajudat pels seus germans -En Estanislao Planàs va tenir sempre un important paper en la Cia. de T.B.F.- va recollir a les seves mans el fruit de l’esforç dels nostres pioners (no s’ha de perdre de vista que la dels F.F.C.C. de Barcelona a França per Figueres -amb la qual es va fusionar la de Tarragona a Martorell i Barcelona- havien confluït el 1862 les primitives Cies. Dels F.F.C.C. de Mataró i de Granollers). Un home, en definitiva, que va viure per i per al ferrocarril i que a través, primer de la Cia. dels F.F.C.C. de Madrid a Saragossa i a Alacant i després de la R.E.N.F.E., ens ha llegat als ciutadans d’avui dia quelcom tan importants com un considerable i significatiu tros de la nostra xarxa ferroviària actual. I -no ho perdem de vista- la connexió ferroviària oriental entre França i Espanya.
Tota la informació ha estat extreta de la pàgina web del Cercle Històric Claudi Planás. Per a més informació podeu entrar a la seva web CLICANT AQUÍ